Algunes reflexions

Fa algun temps, algú va destapar els vells fantasmes. Aquels que ja havien estat desterrats per la meva ment, però que mai havien desaparegut del tot.
Desprès, sense pensar-ho i sense adonarme'n, sorgeix de cop la cançó. Aquella canço, aquella bonica cançó, que tant m'havia agradat, va tornar al meu record. Després de tants anys. No sabré mai perquè.
I de nou, l'escolto, m'agrada, em transporta, ... però no em deixa acabar d'enterrar els vells fantasmes.
Em trobo buida i perduda. Tot el passat, torna a empentes. Moments bons i no tant bons, però tots els moments viscuts. I ara tornen. Per què.
Recordo tots aquells moments que em van fer patir i només la cançó és capaç del consol. La cançó pot ser és l'unic bo i bonic que ha quedat d'aquell temps.
L'he recordat sencera, com si volgués netejar tota l'anima.
És la canço, la sintonia d'un passat tèrbol, que just ara, ha retornat, pot ser per afiançar el que ja sé: que no tornarà, que no ha de tornar.
Però la canço, és la més bonica dins d'un món enfosquit.

THE GIRL FROM THE NORTH COUNTRY

Si viatges pel bell nord glaçat, on el vent bat el cer fronterer

Dóna'm records a una noia d'allà, fa temps jo l'havia estimada.

Si hi ets quan hi ha tempestes de neu, quan el riu gela i l'estiu se'n va.

Mira'm si té un jersei prou calent, que l'abrigui dels crits que fa el vent.

Mira'm si els seus cabells són tan llargs, si fan rius juganers sobre els pits.

Mira'm si els seus cabells són tan llargs, si els duu com sempre els he recordat.

No sé si encara em guarda un record, jo per ella he pregat molt sovint.

Tant de nit en la meva foscor, com de dia en la meva claror.

Bé, si viatges pel bell nord glaçat, on el vent bat el cel fronterer.

Dóna'm records a una noia d'allà, fa temps que l'havia estimada.

Mil·lers d'ulls ens contemplen, admirats, estorats, amb sorpresa, plens de llàgrimes i somriures, aclaparats, càlids i lluents, ...

Ulls

Aquets ulls, que em miren, transparents, llunyans i propers a l'hora, tèrbols i clars, inquisidors i inquietants, en els que em puc emmirallar i que m'emmirallen, que diuen i que callen, que volen i dolen, ...
Em demanen i em donen, m'inquieten i m'assosseguen, són tendres i cruels, m'abracen i em deixen, ...
Tenen color de gelera curulls de mar i tempesta, són càlids com el foc, plens d'espurnes, foscos com la nit, amb la llum pàl·lida de la lluna i guspirejant d'estels, ...
Són ..., són els teus ulls, els meus, els nostres, els ... de tot@s .... ulls, ulls, ulls,... que traspassen i penetren, que embolcallen i consolen, que envolten amb el seu esguard, ...